SANTUARI DE BELLMUNT

Pujada al temple des de Vidrà a través del Coll d’Hi-era-de-massa. El camí de tornada al poble transcorre pel Serrat dels Cristians Vells i gira al Collet de Font de Xeca per descendir fins a la Vall del Ges per arribar a la Tosca dels Degollats i al Salt del Molí.

Vidrà – Coll d’Hi-era-de-massa – Bellmunt – Collet de Font de Xeca – Tosca dels Degollats – Salt del Molí – Pont de Salguera – Vidrà / 12Km / +600m / 5h.30’

Ruta Vidrà-Santuari de Bellmunt – Tosca dels Degollats- Salt del Molí – Vidrà

Vidrà es troba entre Osona i el Ripollès, a la subcomarca del Bisaura, ben flanquejat per les muntanyes prepirinenques de la serres de Milany, Santa Magdalena i Puigsacalm-Bellmunt.

Els faigs i roures de la zona aporten una gran bellesa cromàtica al paisatge durant la tardor i frescor als excursionistes a l’estiu ja que permeten que aquests s’endinsin dins dels seus corriols protegint-los del sol rabiós.

Però ara estem a mitjans d’abril i el fred i la calor queden lluny. Deixem el cotxe a la plaça del poble i comencem a caminar per la carretera BV-5227 direcció Sant Quirze de Besora seguint els senyals blanc-i-vermells del GR3 mentre les campanes de l’església de Sant Hilari repiquen amb energia primaveral. Són les vuit del matí.

Vidrà

Al cap d’un quilòmetre aproximadament el GR gira a l’esquerra per un camí forestal que s’enfila muntanya amunt. Anem pujant progressivament pel Pla de Sivina i el Collet del Llop, i algunes muntanyes, com el Pedraforca, es deixen veure tímidament. Al cap de mitja hora més o menys abandonem els senyals blanc-i-vermells i ens dirigim a la nostra esquerra, on el sender ens deixa de seguida al Coll d’Hi-era-de-massa.

Aquesta collada no és res més que una bifurcació de camins. Nosaltres continuem pel que puja fins al temple. Aquí el corriol és més costerut. L´últim esforç fins al Santuari de Mare de Déu de Bellmunt. Poc més d’una hora fins aquí, amb paraules de Jacint Verdaguer, a “L’ermita al cel suspesa. No li faltava raó!

Santuari de Mare de Déu de Bellmunt

La panoràmica des del punt més alt de la Serra de Bellmunt (1.246m) és espectacular. Per una banda, la plana de Vic als nostres peus i ben al fons despunten les roques de Montserrat i la Mola s’entreveu enmig d’una lleugera calitja. Per l’altra costat, el Pedraforca s’intueix juntament amb la Serra del Cadí. Puigmal i Canigó també mereixen les nostres reverències. Al darrere del santuari les muntanyes, el Puigsacalm i el Puig de les Àligues no volen ser menys.

Vistes a Osona

L’església i l’hostatgeria formen un edifici adaptat a la cinglera rocosa. La història es fa deduir que el Santuari de Bellmunt era l’antiga capella del Castell de Sa Reganyada, datat d’abans de l’any 1.020. El temple pertany al municipi de Sant Pere de Torelló, des d’on s’hi pot arribar per carretera fins a peus de l’ermita.

Esmorzem contemplant el vol circular d’un grup de voltors. No sé si han localitzat algun animal moribund o potser se senten atrets per l’aroma a carn a la brasa que prové del propi refugi, on hi entro per canviar l’aigua a les olives i per demanar una Coca-cola. L’hostatgeria està plena de gent i la simpàtica cambrera em dóna la mala notícia que no disposen de Coca-cola. M’haig de conformar amb una Cola Hacendado. M’és igual, l’assaboreixo amb delit per tragèdia d’algun premolar mentre en Pere i en Marc competeixen per qui fa la millor fotografia del paisatge que ens envolta.

Vistes des del cim

Molta gent comença a pujar, des de runners fins a gent d’avançada edat amb mountain bike. Abans de començar el descens visitem l’ermita ens sentim atrets per uns cants que provenen de l’interior de l’ermita. Tres veïns de la zona, ja grans, canten a la Mare de Déu. Es nota que els hi passen els anys, però hi posen molt de cor i això atorga gran bellesa i emotivitat al moment.

Santuari de Bellmunt descendint pel PR C-45

Descendim seguint el PR C-45 que condueix pel Serrat dels Cristians Vells fins al Collet de Font de Xeca, on ens introduïm encara més pel bosc abandonant els senyals blanc-i-grocs amb un gir a l’esquerra i obrint una atrotinada porteta feta de canyes. Baixada ràpida per corriol evident però sense senyalitzar que ens guia fins al Sot de les Nogueres. A partir d’aquest punt seguim el PR C-47. Un pal indicador ens marca la direcció cap al Salt del Molí. Recorrem el “Camí vora Ges” que uneix Vidrà i Torelló.

Burro a la Vall del Ges

A la zona dels Quintans de la Vall les vaques pasturen mansament amb els seus vedells, però ho fan pel mig de l’ample camí. No volem molestar, no sabem si som benvinguts a casa seva… Així que nosaltres seguim paral·lel a la pista pel camí tancat per on teòricament camina el bestiar. El món al revés? No crec, elles són les mestresses. Ens incorporem al PR passant pel costat d’un burro que no vol saber res de visitants humans… Ja ho diuen ja que els burros són més intel·ligents del que sembla.

De seguida una bifurcació a lleugerament a l’esquerra ens porta a la Tosca dels Degollats. Es tracta d’una roca calcària d’uns vuit metres d’alçada i uns 11 de d’amplada. A la seva part superior s’hi troba una fossa d’aigua que durant el pas dels anys ha anat dipositant restes de carbonat càlcic, assecant-se al llarg del temps i proporcionant una forma peculiar. Les aigües del riu Ges ja es fan sentir.

Tosca dels Degollats

A partir d’aquí ja no estarem sols, ara uns bikers, ara uns runners, ara uns gossos… Enllacem de nou amb el PR C-47. En un gir pronunciat a l’esquerra, visualitzem un pal indicador que ens assenyala cap al Salt del Molí. El camí ens deixa en 5 minuts de forta baixada a aquesta preciosa cascada, plena de curiosos.

Salt del Molí

El Salt del Molí és un salt d’aigua del riu Ges d’uns vint metres d’alçada. Creuem el riu mitjançant unes pedres. Després de contemplar com cau l’aigua i comportar-nos com uns ‘guiris’ al Camp Nou continuem per sender ben fresat i ben indicat que fa creuar de nou el riu per un pont romànic, el pont de Salgueda, uns metres per damunt dels Gorgs dels Carlins.

Pastures de Vidrà

El corriol s’enfila amb ganes i enllaça amb el PR C-47 novament, que ens porta a Vidrà a través d’una pista formigonada a través de la Vall del Ges. El roure de la Creu de l’Arç ens abraça amb les seves enormes branques i ens convida a una clara a la terrassa de l’Hostal Serrasolsas.

Mentre ens dirigim al cotxe, les campanes de Sant Hilari tornen a repicar ressonant per tot el Bisaura. Són de comiat, però tornarem.

GALERIA:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.