Ascensió a la muntanya més alta del Principat (2.942m) des de Prats Sobirans, a Arinsal, seguint un tros del GR 11 transpirinenc que puja fins al refugi Comapedrosa i l’estany Negre. Poc abans d’arribar al llac s’abandonen els senyals blanc-i-vermells i els punts grocs guien el senderista per la carena sud-oest que s’enfila fins al sostre del país dels pirineus. Realitzem la tornada pel mateix camí.
Prats Sobirans – Collet de Comapedrosa – Refugi – Estany Negre – Cim del Comapedrosa / 14 Km / +1.380m / 7h 15’ (comptant parades llargues)
Ruta Prats Sobirans – Comapedrosa
Divendres 23 de juny, dia de revetlla de Sant Joan. No m’agraden els petards, odio el soroll… Quina millor manera d’abraçar-me al silenci que pujar a la muntanya. Gaudir de la pau i serenor dels seus boscos. Porto a Andorra dues setmanes i els seus cims ja em criden, així que decideixo enfilar-me fins al sostre del Principat, el Comapedrosa, de 2.942 metres d’altitud, situat al nord-oest del país i dins del Parc Natural de les Valls de Comapedrosa.
El camí està ben senyalitzat durant tota la ruta
La ruta comença a Prats Sobirans (1.575m), a Arinsal, parròquia de La Massana. En aquesta zona, el 8 de febrer de 1996 la muntanya va mostrar la seva cara més furiosa. Es va produir una fortíssima allau que arrasà la canal de les Fonts i es va endur per davant un bon grapat d’edificis. Per sort es van poder evacuar tots els veïns abans i no es lamentaren víctimes. Es va fregar la tragèdia.
El recorregut segueix un tros del GR 11 i remunta la vall endinsant-se al Parc Natural de les Valls de Comapedrosa. Un panell de fusta ja indica que existeixen dues opcions per iniciar el camí, per pista forestal o per corriol. Decideixo agafar l’àmplia pista per un bosc principalment de pi roig, tot i que també s’hi deixen veure roures i avellaneres i algun avet. Poc després el sender abandona la pista i transcorre ja per corriol, on un altre indicador ens anuncia que ens dirigim al refugi i a l’Alt de Comapedrosa i a l’estany de les Truistes.
El recorregut transcorre per zones molt empedrades
És el bosc d’Escales una zona força obaga i travessa tres rierols en poca estona. Primer el riu Pollós i després, gràcies a dos ponts de fusta, l’Arenys o Pla de l’Estany i el Comapedrosa, d’on l’aigua baixa rabiosa. A mesura que es guanya alçada el pi negre va sent l’amo i senyor del bosc.
A poc a poc els arbres van deixant pas a les gerderes, nerets, falgueres i nabineres fins arribar al collet de Comapedrosa. La vall s’obre de bat a bat. Espectacular. L’esforç val la pena.
Pleta de Comapedrosa
El sender puja a l’esquerra i arriba al refugi, que va ser el primer refugi guardat d’Andorra. Està guardat de juny a setembre i té una capacitat de 48 places en 4 habitacions. També disposa de de la part lliure, oberta tot l’any.
Sender que surt del refugi
Seguint, en camí més suau, les marques blanc-i-vermelles i punts grocs que condueixen a la pleta de Comapedrosa, zona que és fidel testimoni de quan la ramaderia era la principal activitat econòmica de la vall.
Sense treva fins al cim
A partir d’aquí es comença a entrar en terreny més alpí i la pujada no dóna treva fins al cim. Terreny molt pedregós que condueix primer fins a un estany petit i després fins a l’estany negre, encara força gelat. Poc abans d’arribar a la seva alçada es gira a la dreta i s’abandona aíxi el GR 11 que porta fins al pic de Baiau. Els punts grocs et guien fins al cim del Comapedrosa seguint la carena sud-oest.
Estany Negre i Agulla de Baiau
Arribant al cim
Mentre em vaig apropant al cim, una àguila reial vola ben amunt. Un bonic senyal de benvinguda a la muntanya més alta del Principat. Després de 3 hores de caminada arribo a l’objectiu. El dia permet unes vistes espectaculars. Des del punt més alt d’Andorra contemplo la muntanyes més altes de Catalunya i de la Península Ibèrica: Pica d’Estats i Aneto respectivament. El refugi es veu allà baix ben petitó al costat de l’estany de les truites.
Refugi i estany de les truites des del cim
Em quedo al cim força estona menjant nous. Durant l’estona que hi estic pugen dos andorrans amb en Floc, un imponent Mastí blanc que m’omple la motxilla de babes. Tot xerrant un d’ells em comenta que la seva germana passarà la revetlla a Platja d’Aro. Ves quina cosa! El món és un mocador. Tampoc em sorprèn ja que, de fet, l’Empordà està ple d’andorrans durant l’estiu!
Cim del Comapedrosa (2.942m)
Part del recorregut fins al cim i estany negre
Mirada cap al Pirineu català amb la Pica d’Estats com a punt més alt
El descens el faig pel mateix camí. En poc més d’una hora torno a ser al refugi, on bec la meva ja clàssica Coca-cola de muntanya. La més cara, sí, però també la més dolça, la més bona. El meu particular premi.
Baixant fins al refugi de Comapedrosa
Resseguint el riu Arinsal de baixada cap a Prats Sobirans
Després de compartir part del meu entrepà amb el gos del guarda i xerrar amb uns valencians que s’acaben de banyar a l’estany de les truites començo el descens cap a Prats Sobirans. Torno al soroll de Sant Joan… En fi, almenys caurà una bona coca, que serà un altre premi per haver conquerit el sostre d’Andorra.
Enllaç d’un reportatge de la RTVA sobre els 20 anys de la gran allau d’Arinsal:
PRIMERA ASCENCIÓ DOCUMENTADA AL COMAPEDROSA: La muntanya més alta d’Andorra va ser conquerida per primera vegada el 22 de setembre de 1858 per membres de la comissió hispanoandorrana: Francesc Duran, Joan Moles, Josep Povida, José Mellid de Bolaño, Antonio de Moner i José López.
GALERIA:
Efecte Föhn 